dilluns, 8 de setembre de 2014

OSCAR GONZALEZ

El Papa Francesc ens ha animat a que com a cristians anem a les periferies. I avui vull compartir una periferia que a pesar de ser llunyana    físicamente de Menorca s’esglèsia de s’illa hi és present.
Una periferia on els turistes ni les ONG’s hi entren. Un barri on en moltes families hi ha una persona assesinada per les bales. Un barri on moltes families ploren, en soletat, sa mort d’un ser estimat. Un barri on sa pobresa te mirada de dona i d’infant.

I a n’aquesta periferia s’esglèsia hi es present per crear esperança. No partim de zero perque tenim una bona eina: s’evangeli, i amb s’evangeli i s’organitació tenim molts de reptes. Un d’ells, acompanyar sa vida d’aquestes dues persones de qui vus vull xerrar, una clara mostra de sa periferia i s’esperança.  

Vull compartir breument sa vida de 2 persones que formen part de Paso a Paso i a través d’ells conegueu Hondures.
Un d’ells es diu Nahúm, té 12 anys, de pare absent, una mare lluitadora que fa menjar per vendra i aixi poder entrar uns doblers per sobreviure. En Nahúm molts caps de setmana surt a vendra menjar amb na Natali sa seva germana. El seu germà major el varen assesinar fa 2 anys quan encara en tenia 16 i tota una vida per endavant. Era pandiller i una banda contraria el va assesinar. En Nahúm experimenta una mort i un dol que ha de pair amb soletat. En un contexte de por i desconfiança n’es difícil xerrar-ne. Quan ho intentem només plora i queda callat, un nus al cor ho impedeix.
Un al.lot com en Nahúm te un present i un futur difícil, els seus referents son pandillers i futbolistes de sa lliga espanyola. Pateix un sistema educatiu que no motiva ni genera il.lusions, per açò ha tingut un any escolar complicat, l’hem hagut d’animar per a que no deixi d’estudiar.
A casa sol passar fam, de fet ell mateix ens diu que hi ha dies que nomès menja es panxó de Paso a Paso.


També vull contar-vos de na Carolina, una mare de 38 anys que col.labora a n’es Programa Paso a Paso. Te 3 fills i els dos més petits venen a Paso a Paso. El seu marit el varen assesinar quan els fiets eren petits, d’ençà li ha tocat tota sola s’educació dels seus fills. Na Carolina treballa de cuinera en un restaurant i el seu dia lliure el fa de voluntaria com a cuinera a Paso a Paso, n’esta agraida amb s’esglèsia perque 2 fills estan becats  i poden estudiar.
Darrerament está malalta, te sucre a sa sang i el seu sou no li basta per pagar el menjar diari i ses constants proves i medicaments. Ella, com sa majoria d’hondurenys pateix un sistema sanitari que exclou als més pobres. Als hospitals publics sa consulta és gratuita, tot lo demes s’ha de pagar. Amb na Carolina hi veim signes d’esperança, s’aferra a sa vida, lluita per tirar endavant als seus fills i que arribin a s’universitat.

M’agrada sabre que hi ha esglèsia present a llocs d’exclusió i d’avegades, amb una presencia silenciosa, estimam i feim creixer s’esperança, aixi sa Diòcesis de Menorca está oberta al món.

Menorca agost 2014




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada