És part del pla pastoral que en aquest curs i en anys venidors s’anirà desenvolupant en la nostra diòcesi, i que enguany es concreta en “surt per places i camins”.  El fet de sortir i entrar és evident que necessita portes obertes, però necessita alguna cosa més…

Una porta oberta, en ocasions, pot mostrar un casa poc endreçada, poc acollidora; una porta oberta por insinuar un camí de fugida; una porta oberta pot ser motiu d’acollida; una porta oberta pot ser reflex d’un cor generós i també obert.
Qui comanda la porta és el cor de l’amo o la mestressa de la casa. Si tenen el cor estret, per les dificultats no resoltes, per les penes no compartides, per les desgràcies mai esperades i difícils d’encaminar, difícilment una porta oberta serà una convidada a compartir… però potser és un crit silenciós d’auxili, que requereix la nostra atenció, per tal de resoldre aquelles dificultats, o compartir aquelles penes.
Quan el cor es complicat com una guarda de bens, una porta oberta pot ser només una escapatòria, una fugida incontrolada, cap el no-res, cap al precipici… a no ser que sapiguem ser els pastors que acompanyin en aquesta sortida, per poder retornar la pau i la serenor a aquells casa.
Quan la porta es obreta, però la casa es buida, difícilment serà una porta que convida a entrar. Com a molt, aconseguirà que algun curiós hi posi el nas, de manera prudent, sense entrar ni tant sols el cap sencer, per veure que ofereix aquella casa. Si la porta es oberta però el cor es buit, sense il·lusió ni esperança, difícilment entrarà ningú.