És part del pla pastoral que en aquest curs i en anys venidors s’anirà desenvolupant en la nostra diòcesi, i que enguany es concreta en “surt per places i camins”.  El fet de sortir i entrar és evident que necessita portes obertes, però necessita alguna cosa més…

Una porta oberta, en ocasions, pot mostrar un casa poc endreçada, poc acollidora; una porta oberta por insinuar un camí de fugida; una porta oberta pot ser motiu d’acollida; una porta oberta pot ser reflex d’un cor generós i també obert.
Qui comanda la porta és el cor de l’amo o la mestressa de la casa. Si tenen el cor estret, per les dificultats no resoltes, per les penes no compartides, per les desgràcies mai esperades i difícils d’encaminar, difícilment una porta oberta serà una convidada a compartir… però potser és un crit silenciós d’auxili, que requereix la nostra atenció, per tal de resoldre aquelles dificultats, o compartir aquelles penes.
Quan el cor es complicat com una guarda de bens, una porta oberta pot ser només una escapatòria, una fugida incontrolada, cap el no-res, cap al precipici… a no ser que sapiguem ser els pastors que acompanyin en aquesta sortida, per poder retornar la pau i la serenor a aquells casa.
Quan la porta es obreta, però la casa es buida, difícilment serà una porta que convida a entrar. Com a molt, aconseguirà que algun curiós hi posi el nas, de manera prudent, sense entrar ni tant sols el cap sencer, per veure que ofereix aquella casa. Si la porta es oberta però el cor es buit, sense il·lusió ni esperança, difícilment entrarà ningú.
Si tenim el cor obert, com Maria a l’Anunciació, sortirem de presa cap els altres, amb esperit de servei, amb ganes d’ajudar, “de presa” com diu l’evangelista, deixant la porta oberta… Hem deixat entrar l’Esperit, deixem la porta oberta i marxem…
Si tenim el cor obert com els deixebles d’Emaús, que malgrat el desencís del tràgic final –aparent- del Mestre, van saber escoltar i acollir un desconegut, que semblava no saber res del que havia passat, reconeixerem en la Fracció del Pa la presència del Senyor i, “de pressa” anirem a comunicar-ho als nostres companys. “Hem vist el Senyor!…”, Marxem, deixant la porta oberta…
Si tenim un cor dur, com Tomàs el Bessó, l’apòstol que no sempre es reunia amb els deixebles, però som constants i ens mantenim en la comunitat, podrem en un moment donat poder sentir-nos tocats pel Senyor, i tocar-lo també nosaltres, en la pregària, en l’Eucaristia, en els pobres, en els infants… Llavors el cor es reblanirà i podrem dir, com ell: “Senyor meu i Deu meu!”.
Diu l’evangelista Joan que els deixebles tenien les portes tancades del lloc on es trobaven (Jn 20, 19. 26), però malgrat açò, Jesús va arribar i es va posar enmig… Tenien el cor obert, per poder-lo rebre, tenien l’esperit prompte a acollir-lo.
Les nostres comunitats han de tenir les portes obertes, i hem de sortir a les places i camins, es cert. Però no ho és menys que l’actitud del cor també és molt important. Mostrar un cor net, transparent, capaç de somriure als desconeguts, d’acariciar els vells i els malalts, de consolar els afligits, de celebrar la presència dels infants, (encara que en les celebracions ens distreguin…) d’agrair als pares que portin els seus fills, farà que la porta oberta sigui realment una convidada a entrar, a mes d’una via de comunicació que ens permeti apropar-nos als que no volien entrar.
Si sortim amb un cor endurit, difícilment podrem aconseguir el que volem: apropar-nos als germans, per apropar-los a Crist.
Joan Manuel Mercadal Victory
Diaca, Director del Secretariat Diocesà de Missions  i Director Diocesà de les Obres Missionals Pontifícies.