"CASA VIDA"PERU

 On has estat en el teu voluntariat?

He estat a "Casa Vida Perú". Una casa de sa parròquia de Quebrada Verde, situada a un dels assentaments-poblats de Pachacamac, una localitat al sud de Lima, a Perú.

Fa relativament poc que es va posar en funcionament (algo mes d'un any) però ja funciona a ple rendiment gracies a sa quantitat de feina que s'hi ha fet. Abans estava abandonada però gracies a un projecte clar i als voluntaris que hi han anat i han ajudat en el que han pogut (que no va ser poca sa feina amb sa que es van trobar) i als que hi van anar al principi i al final han quedat, ha estat possible.

Allà hi viuen al·lots i joves i un home d'aproximadament 40 anys amb certes dificultats juntament amb els voluntaris que intenten funcionar, en la mesura del possible, com una família. D'alguna manera tots cuiden de tots i son com a germans. Em va agradar una frase que em van dir: "Casa Vida: donde el amor fraterno es una realidad".

Realment crec que és així, i els al·lots tenen un referent fixe, un lloc d'on sentir-se part, i em va encantar. Apart, els dona a conèixer una realitat, de vegades, molt diferent a la que han viscut, tenen certa llibertat (com tindrien a ca seva) i se'ls intenta educar en valors ja que hi ha situacions que poden resultar molt xocants, com em va passar a jo a mida que anava coneixent la situació personal de cadascun d'ells, a mida que ells mateixos m'anaven contant petites coses de com era la seva vida abans d'aquesta casa i em sembla que tots en els que ella hi viuen i els que tenen la possibilitat d'anar a ajudar, fan una gran labor.

 que t'ha empès a fer-ho?

Sempre ha estat una idea que m'ha rondat per el cap de ja fa estona però suposa que no havia arribat es moment o no m'hi havia ficat prou en serio però la meva situació actual em va permetre plantejar-m’ho com a algo realment factible a curt termini. A mes, conec en Joan i na Bel i sabia que ells ho havien fet amb anterioritat i ho repetien a finals d'any i inicialment vaig anar a xerrar amb ells per tenir una mica mes d’informació, saber en que consistia mes exactament, com funcionava i si hi podia anar jo o hi havia certs requisits a complir per poder anar amb ells. En quan vaig sortir de la reunió estava decidida: havia de proposar-ho a sa meva feina i si era possible, fer-ho! Ara era es moment! Però no amb ells. En Joan ja li va començar a donar voltes i va trobar el que trobava que em podria anar millor o el que s'ajustaria mes al que jo esperava poder fer i després de veure diverses opcions... va encertar de ple! Es una experiència que repetiria sense cap dubte i que crec que molta gent hauria de fer. Ja no per ajudar als altres, fins i tot, sino per ella mateixa. A jo m'ha aportat moltíssim i casi em fa sentir malament pensar que m'he endut molt mes del que he pogut deixar allà...

que t ha aportat l'experiència?

Molt. Moltíssim. Es molt difícil explicar-ho però ja em van dir: alerta que enganxa. I es ben cert.

L’experiència ha estat meravellosa. M'ha aportat un altre punt de vista. He conegut una altre forma de vida i he pres consciencia d’allò que veim constantment per televisió però que no ens acaba de semblar real. He vist com al·lots de 15 anys han patit mes de lo que haurien de patir en 40 i així i tot, si els hi dones temps, arriben a confiar i a obrir-se als estranys com era jo per ells i tot gracies a uns voluntaris que hi son permanentment per ells i que els hi mostren que una altre realitat existeix i es possible. Gracies a uns voluntaris que els hi donen una estabilitat en ses seves vides, que es preocupen per ells i que se'ls estimen.

Veure com un home que ha viscut abandonat enmig del carrer i que, segons conten, ni tan sols xerrava quan va arribar a sa casa, ve al mati i te diu bon dia, o posa sa taula, o ara ja a dia d'avui i després de molta feina dels voluntaris i del padre Eugeni, es capaç d'escriure i que et tregui un somriure a qualsevol moment del dia nomes de veure-li sa cara somrient no saps perquè, o que vengui i t'abraci de repent...

Es molt difícil explicar totes ses sensacions i sentiments viscuts durant un mes allà. Nomes puc dir que se'm va fer curt. Que no em donava sa sensació que ja hagués de tornar...

 que pots aportar tu en tant poc temps a la comunitat d'allà?

Tant com puguis... tot es ben arribat i ho agraeixen molt. Jo tampoc tenia molt clar que podria fer quan vaig partir però me’n vaig anar amb sa idea de "fer tot el que me demanin que faci i pugui fer, per açò hi vaig" i així va ser. Des de rascar i pintar unes cadires (tot i que no som gaire bona amb açò...), ajudar en sa neteja, fer de "pinche" de cuina, jugar amb ets al·lots, participar i ajudar amb tot el que pots i vas veient que fa falta.

 Pens que aquesta es l’actitud que has de tenir per fer algo així i que hi has d'anar "per el que faci falta" i tot anirà be. A aquests llocs sempre hi fan falta mans, sino amb una cosa, amb una altre, així que ningú hi fa nosa.

 ho recomanes?

Si, claríssimament. Per jo ha estat una experiència meravellosa i m'ho he passat molt be i els hi he agafat moltíssim carinyo!

A mes, com ja he dit t'aporta moltíssim. Es una experiència molt enriquidora.

 ho repetiries?

Si. M'encantaria i esper poder-hi tornar. No se quan, però esper poder repetir l’experiència en algun moment. Nomes fa 2 mesos que vaig tornar i nomes hi vaig fer 1 mes però els anyor. M'encantaria poder retrobar-m’hi.

Nomes feia una setmana que hi era quan ja me’n vaig donar compte que no els voldria deixar el dia de la partida...

Vull donar les gracies, sincerament, als voluntaris que em van acollir com una mes i que fan una feina extraordinària: en Fede Cardona, na Julia Pozuelo i en Juan Jose Copete. Quina paciència que teniu!

 A ets al·lots que em van acceptar tant ràpidament, especialment a en Jose i en Romel que me van posar fàcil ser allà i difícil es voler partir...

A n'Anthony i en Jordan que van arribar mes tard però també son dos encants.

A n'Eugeni, que ha fet possible tot això i que s'implica amb la causa; també va ser amb qui vaig viatjar i qui em va posar amb antecedents abans d'arribar a Perú i es va preocupar que estes còmode. També a en Jaime que et treu un somriure tant si vols com no i fa molt entretingut es dia a dia; i a n’és dos membres mes recents, en Daniel i en Jonathan, dos germans que tot i que no hi eren encara quan vaig partir i no els vaig poder conèixer personalment, estic segura que ajudaran amb es projecte de família.

A en Luis, un jove d'es poble, que també ajuda molt a sa casa.

També al padre Antonio, que tot i que ens vam veure poc, sempre es va preocupar de com estava i com anava i em va brindar el que em fes falta.

I a tots aquells que d'alguna manera col·laboren amb ses coses que es necessiten a sa casa.

A tots una abraçada ben forta i gracies per tot. Tot una experiència!